CEL TAPAT
Més tard em cruspiré l’adéu
i faré fosca elevació en aquells carrers
que demà obriré. Esventrar la bèstia,
introduir-hi monedes i llambordes
a les seves cavitats subterrànies. Mossegar.
Al moll de l’os una música. L’ànsia
ben tapada pel cel. Clivellar-se.
Els trinxeraires s’eixuguen les llàgrimes
sota un plàtan. Barcelona és
una porta estreta sense semàfors.
La via lliure que no amaga secrets
als ulls; tampoc duu cap a d’altres deserts.
Ricard Mirabete, Les ciutats ocasionals (2009)
sábado, 22 de enero de 2011
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
